Em preocupa el meu cul,
senyores i senyors.
I us en demane excuses.
Però m'és molt penós.
Em preocupa el meu cul.
D'un temps ençà és negat.
Se m'ha tornat gandul.
Se'n diu alliberat.
Certa roba li cou.
Se'm riu dels calçotets.
Demana un wàter nou.
Ha dit adéu als pets.
Ell em fa anar d'esquena,
i em fa ajupir el cap.
I arreu em fa l'esmena
que jo sóc un cagat.
Certs papers no els admet,
i més si són de lletres.
I somnia en secret
honors i grans festetes.
Em preocupa el meu cul.
Em vol treure.
La meua vida escull.
Em trau de la mà l'eina.
En els moments precisos,
concrets, que no puc dir,
em fa cantar concisos
passatges, sens respir,
de cançons i poemes
que més val no esmentar,
mentre va filant trenes
que després van a mar.
Es plau en reunions
en les que parles culs,
que imposen condicions
tibats i plens d'orgull.
Em tuteja i se'm riu
quan em parla del cap.
I al meu cervell li diu:
De defecar, en saps!
I és que el meu cul, a còpia,
de matar la cultura,
s'ha cregut ser la pròpia,
i sense cap mesura
diu que ell és el cultura.
I com que la tragèdia
demostra que cultura
amb prou feines és cul;
em preocupa el meu cul.
