Estic en el teu llit,
fet un cabdell, sota els llençols,
procurant no posar-me histèric,
tractant de no perdre el control
de la situació,
que ara mateix em ve molt gran,
que se me n'ha anat de les mans.
No puc pensar amb claredat.
Em vénen records,
imatges del teu cos immòbil,
com una pedra entre els meus braços,
igual que una nina de drap
estesa al meu costat.
No arriba l'aire als teus pulmons,
no escolte el ritme del teu cor,
se'm fa tot negre en un segon.
El dia més llarg
de tota la meua existencia
dura unes 48 hores,
amb la incertesa a flor de pell
i un mal pressentiment,
fins que per fi el doctor Silance
ens diu que ja t'has despertat
amb la vida per estrenar…
