Divuit mesos i un da més, es fa tant lent esperar,
ja no passen tramvies, no, ja no vaig ni a pescar.
Ja no boden els gossos i han plegat els del circ,
ja no hi ha trapezistes, no, i tu no véns mai per aquí.
S'ha arat el rellotge vell de la nostra estació
i els ocells de la via tres s'han rebel.lat contra tot.
I els diumenges a la tarda són encara tan avorrits;
hi ha coses que no canvien mai i tu
no véns mai per aquí. Un avió creua un tros de cel
jo em sento morir, aquests núvols no marxaran fins
que arribi l'abril.
Tu ja no véns mai per aquí. Ja no queden
estrelles, no, tampoc passen els trens
que ens portaven a casa als dos després
d'anar a trencar el gel. I ja res és com
era abans, els avis diuen sovint, les xafarderes
van preguntant: per què no véns mai per aquí?
I les nits, quan ja no fa fred, torno a pujar al
meu terrat. Des d'aquí puc veure encara
el cel ennuvolat.
Tu ja no véns mai per aquí.
