Aquí, la llibertat d´expressió vol dir haver de sentir xerrrar sempre els mateixos paios
volguem, o no.
Aquí, quan parlen de societat es refereixen a un torero i l´amante de l´exdona
del seu cunyat.
Tenen els sants collons de voler servir d´exemple a d´altres nacions
presentant com a model de democràcia un cap d´estat
que amb el vot d´en Franco i prou va ser triat.
Aquí la democràcia vol dir que el poble pot triar els gestors dels oligarques,
en eleccions.
Aquí, quan diuen pau vol dir un democràtic estat de setge voluntari. Quan diuen pau,
diuen esclau.
Enfilats en els vots canvien els mots tots els devots marxen capcots amb el benentès que
el significat de les paraules han pres és el més adequat i és que, ara de cop, sense haver
avisat tots plegats entenen per blanc allò que era gris, sempre havia estat gris, tota la puta
vida gris, i encara sembla gris, però, no gris pal·lid, no, gris-gris. No ho entenc.
Segurament ho veig malament.. Deu ser blanc si coincideixen l´Aznar i els diaris i els
noticiaris i els columnistes i onze ministres i els tertulians tan consens ja fa dubtar.
Tot i que ho veig gris, clarament gris, si tots coincideixen que és blanc, serà que és blanc
per gris que ho vegi no crec que menteixi tot el meu voltant. I té collons diria que és gris,
potser ho fa la llum o potser m´ho fan els ulls. Ho hauria jurat. M´hauré malfixat.
Ara la qüestió és no dir que és gris, assumir que és blanc tot i que encara no ho tinc molt
clar perquè corre el rumor que els que ho veiem gris fem molta pudor. I estem mig sonats i
som molt dolents per voler confondre la gent que és feliç creien que el gris no existeix
que és un invent de quatre matatsper posar en qüestió la constitució, aquesta paleta d´un
sol color per pintar de balnc, la ment de la gent o del to que els convingui en cada moment.
