Sóc l'arbre que vol ser humà, però braços i mans són branques
i voldria caminar, per seguir les teves passes.
Que les fulles fossin cabells, que em tapessin la cara.
Que els ocells fossin estels, que fan llum a la nostra casa, casa.
Casa, casa, casa, casa
Sóc l'arbre que vol ser humà, però el meu cor és un armari
ple de papallones que volen fer niu als teus llavis
Dintre meu és tot teu, però ningú sap com entrar-hi,
només elles són a dins, perquè esperen els teus llavis, llavis.
Llavis, llavis, llavis, llavis
Sóc l'arbre que vol ser humà, les arrels són el que sento,
i és tan clau el desenllaç, i ningú sap com desfer-ho.
No penso moure'm d'aquí, i si cauen gotes d'aigua
tornen a entrar-me pels ulls, i a travessar-me la cara.
En mirar tot l'univers, braços i mans són branques
i els ocells són com estels que fan llum a la nostra casa, casa
casa, casa, casa, casa
